Text de la comissaria

Què vol dir ser artista al s XXI?

Anna Estany

L’art no es pot ensenyar dins l’aula, és a fora com s’aprèn a valorar i a donar sentit a les produccions artístiques.
Des del meu posicionament en educació i pràctica de l’art, necessito alguna cosa més que uns programes del sistema educatiu oficial que, hores d’ara, són força obsolets i maximalistes, i que no responen a la realitat ni donen la visió del fet artístic real als estudiants.
Assumeixo el comissariat d'aquest cicle des de la meva pròpia condició d'artista per tal de visibilitzar pràctiques i experiències diversificades i poc comunes, i per generar actituds renovades, tant pel que fa als estudiants de matèries afins com per al públic no iniciat.
La realitat ens mostra cada dia que l’art contemporani interessa ben poc (o gens) al públic general, ja que demana un esforç de comprensió, i això suposa adquirir uns hàbits que s’han d’educar des d'anys enrere, i ofereix un nivell zero d'espectacularització. El cicle que ara proposo parteix directament de la didàctica artística, és a dir, des d'un àmbit de l'experiència professional molt poc visibilitzat fins ara.
El parti pris i el compromís per aquests quatre joves artistes, que exposaran a La Capella, juntament amb els altres dos artistes consolidats, que mostraran alguns dels seus treballs recents al Museu, configura el cicle curatorial 2009-2010 de cara als futurs consumidors d’art, estudiants, persones interessades en la qüestió i curiosos, i públic en general.


Al Museu...
Pep Duran
Artista i escenògraf
Construcció i escenografia, construcció i representació…Va i ve contínuament de la acumulació total casi al vuit absolut.
Treballar l’espai i al propi espai,peces que s’expandeixen i s’encongeixen, s’aixafen i s’entrebesen a mode de paisatges personals.
En els seus últims treballs hi ha una obsessió per fixar una idea de construcció que uneixi, que fongui allò personal amb el propi lloc físic on aquestes escenificacions s’ubiquen i s’exposen.
Un espai escènic com a construcció dels dies, com representació de la existència:escenificar el temps.

Toni Cumella
S’inicia en la fotografia l’any 1970, i posteriorment realitza nombrosos treballs de caire mig etnogràfic, geogràfic i documental. A partir de 1983 dirigeix la seva obra cap a la recerca creativa del paisatge urbà i industrial des d’un punt de vista molt personal i crític. Desenvolupa una apreciable activitat com a impulsor de projectes fotogràfics i com a comissari d’exposicions de fotografia. Fins avui, el seu treball, escassíssim però inconfusible, segueix mostrant-nos aspectes impensables de la despoblació i la solitud en l'arquitectura.


A la Capella...
Off Bellera
He seguit la pista d'aquests joves artistes que ara proposo, des de les seves primeres experiències com a creadors a l’ institut IES Celestí Bellera, on jo mateixa en sóc professora i coordinadora des de fa uns 10 anys, i on la preocupació principal és fer-los comprendre la implicació indestriable entre el discurs artístic, l'experiència i la reflexió de tot procés creatiu, i no solament com a espectadors , sinó amb la màxima implicació possible, és a dir, en qualitat de comprenedors.
Ara, Off Bellera és tot el (nou) camí que els queda per recórrer: l'inici de la seva trajectòria professional.
Els proposo a ells perquè la idea d'art vigent es pròpia de la contemporaneïtat, i què més idoni, doncs, que els artistes resultants o nascuts a un Centre Educatiu de la comarca, on s’inicia als estudiants en les primeres nocions d'art contemporani, i on són educats dins i fora de les aules en la reflexió i l'observació. Ells quatre són un bon exemple de la diversitat de les darreres tendències en les pràctiques artístiques, i per això volem potenciar-los. Potser com deia Manel Clot, una vegada més, al text Matèria AE, vida n.2 (4 idees +), «IV. Love is a losing game (...) Potser és per tot això, i més, o per res d'això sinó per altres aspectes que ni vénen al cas ni tinc cap deure de fer públics —ni pensava fer-ho—, que fa molts anys que Anna E. és per a mi força més que l'excèntrica del cabell taronja: com he dit manta vegades, és la responsable que l'únic indret de Granollers —lloc malaguanyat, resignat, trist i misèrrim com pocs al país— on realment es produeix, i d'una forma continuada, "art contemporani" o, si voleu, dit amb la terminologia de rigor, pràctiques artístiques no hegemòniques, o sigui, activitat i pensament, implicació i seguiment, insistència i mestratge, és a la seva classe de l'institut. Com si Amy Winehouse cantés cada dia per a nosaltres, només per a nosaltres, Love is a losing game. I n'hi ha, que han nascut ensenyats, que cada dia s'ho perden. Ja són ganes!»

Els assaigs, right cubes, still life i exercicis de Luz Broto que modifiquen i transvesteixen els espais expositius, forcen una sèrie de «situacions de relació», usant l'acció com a eina i el laboratori domèstic com a marc per especular amb la aparença d'allò real.
La critica subtil que fa Sílvia Castell usant tècniques pictòriques però experimentant amb altres disciplines, li serveix per crear un estat d'incertesa quan parla de gènere.
El projecte de «Retrats» amb diferents estils i tècniques de Raül Huerta deixa entreveure com es percep l’emoció i el sentiment a partir de la decadència de la mirada que va més enllà del subjecte retratat, si es deixa.
Enric Sant es un artista multidisciplinari i presenta el seu treball amb exemples de totes les tècniques i suports que domina, tant les més tradicionals —com la pintura i el dibuix, el mural, el grafitti, l'escultura, les intervencions urbanes— com les més incorporades a les noves tecnologies, partint sempre d'una especial afecció a la imatge dibuixística, al recurs grafitti, i al relat mural.