martes, 14 de diciembre de 2010
viernes, 2 de julio de 2010
inecpcia censora .manel clot
Inèpcia censora
Manel Clot
Si no fos per la gravetat de l’afer –un nou episodi (un altre!) d’intervencionisme institucional (altrament, censura) en la creació artística pública–, podríem llegir els dos anys del projecte curatorial d’Anna Estany a la Capella de Sant Corneli de Cardedeu –OFF Bellera–, com un conte tradicional: la Donzella del poble, professional i compromesa, que ha de suportar insults i anònims diversos, preferentment masclistes, i un estrany buit social; els Artistes del seu programa, il·lusionats en encetar una carrera amb les primeres mostres personals; la Fada malèvola de fora del poble, que els ha d’acollir però que posa pals a les rodes a les demandes, que pretén manipular projectes i continguts amb amenaces i xantatges econòmics, i l’afany d’ingerència de la qual culmina amb la inesperada decisió de clausurar perquè ara aquí mano jo (frase que a la museologia comarcal té un predicament inusitat) l’exposició de Raül Huerta; i el Cavaller edilici que a darrera hora impedeix, tot i que de forma transitòria, aquesta arbitrarietat.
Més enllà d’exabruptes maleducats i patètics aires d’autoritat (un vici clàssic en petites institucions culturals dels pobles del país, on no ha arribat la psicoanàlisi i la identificació neuròtica entre espai de treball i espai domèstic construeix comportaments substitutoris ben tipificats), hi ha dues qüestions fonamentals que per la seva importància són, al meu entendre, potser les úniques a tenir en compte.
La primera i indiscutible: el projecte d’Anna Estany va ser elegit democràticament i unànime, entre les altres propostes presentades, per una comissió municipal. Per tant, la directora del Museu Tomàs Balbey no només no hi tenia res més a dir sinó que era la responsable de fer possible cada projecte, no de complicar-ne la realització. La reiteració ad nauseam a tots els crèdits de Cardedeu amb l’Art Vigent, més «Una idea original de...», sembla mostrar una rara desconfiança en la curadora que comença, fa pensar en una mena de tribut etern als curadors precedents, i crea la sensació d’un copyright inimaginable de qui inicià i posà nom a un cicle d’exposicions. Si als professionals de la crítica que hem iniciat i anomenat un cicle d’exposicions en aquest país ens posessin rètols similars a cada lloc, seria com malson.
Així, tot aquest veïnat tan indignat (per un llençol blanc!) i tota la cridòria anònima injuriosa (haurien escopit tant si el curador hagués estat un home? o una senyora més «normal»?) i tota la gent (quanta?) que ha fet tan soroll (tanta nosa fan els artistes?), quina noció tenen de democràcia en exigir imperativament la retirada de la tela blanca? Per què la directora cedeix tan ràpid al tan conegut autoritarisme populista que ignora els principis democràtics però que sol ser impassible a d’altres desajustos socials? Quina idea en tenim de què vol dir democràcia, i de quan i com s’aplica, i de quines responsabilitats cíviques se’n deriven? Actituds d’aquesta índole suposen una col·lisió frontal entre els drets morals i privats de l’artista (hi pensa algú en l’artista?) i els usos i funcions atributives de l’espai públic, a més d’evidenciar que per a alguns tan sols la bel·ligerància personalista és una interlocució. Pensem igualment que cada acte de censura a una activitat finançada per instàncies públiques, suposa un greuge al contribuent pel mal ús dels seus impostos, dues vegades gastats.
La segona qüestió (i no sé quantes persones la tenen present ni quina importància li atorguen, però sense dubte és l’única possibilitat de futur artístic de la ciutat, i ara més que mai!), ve enunciada en el mateix títol del cicle, OFF Bellera, i constitueix l’eix vertebrador no solament d’aquest projecte curatorial sinó també d’una manera determinada de pensar què són, d’on venen i quins processos de treball alimenten els artistes i les pràctiques artístiques en l’època contemporània, i com aquests processos, aquest ADN contextual i temporal, podríem dir, té un primer punt d’anclatge essencial en la cartografia escolar. El curs que Anna Estany inicia cada any amb els estudiants de batxillerat artístic a l’Institut Celestí Bellera, s’ha prolongat de manera retroactiva en aquest cicle d’exposicions, convidant quatre ex-alumnes seus, amb qui ha anat mantenint un seguiment del treball, a realitzar un projecte específic per a la Capella. Com a col·laborador privilegiat seu en aquest i en altres projectes amb els seus estudiants actuals (tot i que de manera vergonyant el seu nom i el meu siguin els únics omesos en una lloança de les glòries artístiques de la RUFA), tornaré a dir per enèsima vegada que “l’únic lloc d’art contemporani de la ciutat és la classe de l’Anna Estany al Celestí Bellera”. I més, tal i com està el pati.
Manel Clot
Si no fos per la gravetat de l’afer –un nou episodi (un altre!) d’intervencionisme institucional (altrament, censura) en la creació artística pública–, podríem llegir els dos anys del projecte curatorial d’Anna Estany a la Capella de Sant Corneli de Cardedeu –OFF Bellera–, com un conte tradicional: la Donzella del poble, professional i compromesa, que ha de suportar insults i anònims diversos, preferentment masclistes, i un estrany buit social; els Artistes del seu programa, il·lusionats en encetar una carrera amb les primeres mostres personals; la Fada malèvola de fora del poble, que els ha d’acollir però que posa pals a les rodes a les demandes, que pretén manipular projectes i continguts amb amenaces i xantatges econòmics, i l’afany d’ingerència de la qual culmina amb la inesperada decisió de clausurar perquè ara aquí mano jo (frase que a la museologia comarcal té un predicament inusitat) l’exposició de Raül Huerta; i el Cavaller edilici que a darrera hora impedeix, tot i que de forma transitòria, aquesta arbitrarietat.
Més enllà d’exabruptes maleducats i patètics aires d’autoritat (un vici clàssic en petites institucions culturals dels pobles del país, on no ha arribat la psicoanàlisi i la identificació neuròtica entre espai de treball i espai domèstic construeix comportaments substitutoris ben tipificats), hi ha dues qüestions fonamentals que per la seva importància són, al meu entendre, potser les úniques a tenir en compte.
La primera i indiscutible: el projecte d’Anna Estany va ser elegit democràticament i unànime, entre les altres propostes presentades, per una comissió municipal. Per tant, la directora del Museu Tomàs Balbey no només no hi tenia res més a dir sinó que era la responsable de fer possible cada projecte, no de complicar-ne la realització. La reiteració ad nauseam a tots els crèdits de Cardedeu amb l’Art Vigent, més «Una idea original de...», sembla mostrar una rara desconfiança en la curadora que comença, fa pensar en una mena de tribut etern als curadors precedents, i crea la sensació d’un copyright inimaginable de qui inicià i posà nom a un cicle d’exposicions. Si als professionals de la crítica que hem iniciat i anomenat un cicle d’exposicions en aquest país ens posessin rètols similars a cada lloc, seria com malson.
Així, tot aquest veïnat tan indignat (per un llençol blanc!) i tota la cridòria anònima injuriosa (haurien escopit tant si el curador hagués estat un home? o una senyora més «normal»?) i tota la gent (quanta?) que ha fet tan soroll (tanta nosa fan els artistes?), quina noció tenen de democràcia en exigir imperativament la retirada de la tela blanca? Per què la directora cedeix tan ràpid al tan conegut autoritarisme populista que ignora els principis democràtics però que sol ser impassible a d’altres desajustos socials? Quina idea en tenim de què vol dir democràcia, i de quan i com s’aplica, i de quines responsabilitats cíviques se’n deriven? Actituds d’aquesta índole suposen una col·lisió frontal entre els drets morals i privats de l’artista (hi pensa algú en l’artista?) i els usos i funcions atributives de l’espai públic, a més d’evidenciar que per a alguns tan sols la bel·ligerància personalista és una interlocució. Pensem igualment que cada acte de censura a una activitat finançada per instàncies públiques, suposa un greuge al contribuent pel mal ús dels seus impostos, dues vegades gastats.
La segona qüestió (i no sé quantes persones la tenen present ni quina importància li atorguen, però sense dubte és l’única possibilitat de futur artístic de la ciutat, i ara més que mai!), ve enunciada en el mateix títol del cicle, OFF Bellera, i constitueix l’eix vertebrador no solament d’aquest projecte curatorial sinó també d’una manera determinada de pensar què són, d’on venen i quins processos de treball alimenten els artistes i les pràctiques artístiques en l’època contemporània, i com aquests processos, aquest ADN contextual i temporal, podríem dir, té un primer punt d’anclatge essencial en la cartografia escolar. El curs que Anna Estany inicia cada any amb els estudiants de batxillerat artístic a l’Institut Celestí Bellera, s’ha prolongat de manera retroactiva en aquest cicle d’exposicions, convidant quatre ex-alumnes seus, amb qui ha anat mantenint un seguiment del treball, a realitzar un projecte específic per a la Capella. Com a col·laborador privilegiat seu en aquest i en altres projectes amb els seus estudiants actuals (tot i que de manera vergonyant el seu nom i el meu siguin els únics omesos en una lloança de les glòries artístiques de la RUFA), tornaré a dir per enèsima vegada que “l’únic lloc d’art contemporani de la ciutat és la classe de l’Anna Estany al Celestí Bellera”. I més, tal i com està el pati.
miércoles, 30 de junio de 2010
dia 4 de juny carta de despedida de raul huerta
Aquesta obra parla exactament d’aixo, de la repressio del nostre passat, i que hagués passat
si no hagues exisitit...
Aquesta es la reflexió i el punt d’inflexió
Jo penso que el fet de taparla ha creat a la gent la necesitat de veurela i volgerla mes que mai.
aquesta repressio de la que parlo, ha traspasat fronteres i s’ha manifestat en una carta de
desembolcallament forçat, per pressio popular.
Per aixo estem aqui, perque m’ho fan treure i per explicar que aquest es l’acte de repressio i
censura per part del museu, al volguer netejar-se les mans.
Perque avui no es treura per soport institucional, pero Si la setmana que ve, i a mi personalment
em sembla increible, que el museu d’una poblacio tan progresista com Cardedeu, tingui comflictes
d’aquesta mena, i no sapiga respectar un projecte que des d’un principi ells apoiaven i confiaven.
Amb tot aixo, apart vull dir que estic molt orgullos d’aquesta intervencio i per aixo dono les
gracies a tots els que ho han fet posible, a tots els que l’heu apoiat, criticat i denunciat. Perque
tots vosaltres sou els que heu fet que la meva obra sigui mes gran.
Tambe volia demanar disculpes a totes les persones que s’haguin sentit ofeses o el hi hagi
molestat perque no era la meva intencio. Tot i aixo la meva obra es aquesta i no una altre.
Com ja he dit, la setmana que ve la treure perque no vull confrontarme mes amb el poble
Penso que el simple fet que el titol de l’obra es manifesti, es un bon moment per donar l’obra
per finalitzada, sobretot les meves disculpes per no continuarla fins el dia que tenia previst l’obra.
si no hagues exisitit...
Aquesta es la reflexió i el punt d’inflexió
Jo penso que el fet de taparla ha creat a la gent la necesitat de veurela i volgerla mes que mai.
aquesta repressio de la que parlo, ha traspasat fronteres i s’ha manifestat en una carta de
desembolcallament forçat, per pressio popular.
Per aixo estem aqui, perque m’ho fan treure i per explicar que aquest es l’acte de repressio i
censura per part del museu, al volguer netejar-se les mans.
Perque avui no es treura per soport institucional, pero Si la setmana que ve, i a mi personalment
em sembla increible, que el museu d’una poblacio tan progresista com Cardedeu, tingui comflictes
d’aquesta mena, i no sapiga respectar un projecte que des d’un principi ells apoiaven i confiaven.
Amb tot aixo, apart vull dir que estic molt orgullos d’aquesta intervencio i per aixo dono les
gracies a tots els que ho han fet posible, a tots els que l’heu apoiat, criticat i denunciat. Perque
tots vosaltres sou els que heu fet que la meva obra sigui mes gran.
Tambe volia demanar disculpes a totes les persones que s’haguin sentit ofeses o el hi hagi
molestat perque no era la meva intencio. Tot i aixo la meva obra es aquesta i no una altre.
Com ja he dit, la setmana que ve la treure perque no vull confrontarme mes amb el poble
Penso que el simple fet que el titol de l’obra es manifesti, es un bon moment per donar l’obra
per finalitzada, sobretot les meves disculpes per no continuarla fins el dia que tenia previst l’obra.
carta de ACCA
Il·lustríssima Sra. Calamanda Vila i Borralleras
Alcaldesa de Cardedeu
Distingida Senyora:
Com a President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) he de traslladar-li la sorpresa i malestar que ha causat en el si de la Junta Directiva de la nostra entitat el fet que l’Ajuntament de Cardedeu hagi instat a la comissària del programa actual del cicle “Cardedeu amb l’art vigent”, Anna Estany, i a l’artista Raúl Huerta a acabar abans del que estava previst l’acció realitzada a la capella de Sant Corneli. Una mesura que no pot considerar-se més que com a una actitud censora.
Des de l’ACCA celebrem que hi hagi ajuntaments que, com el que vostè presideix i a través del Museu Arxiu Tomàs Balvey, apostin per donar sortida a la creació contemporània, però ens veiem en l’obligació de recordar que aquestes iniciatives no serveixen de res si el poder polític no dóna suport, com seria lògic, a les accions que, d’altra banda, han estat prèviament aprovades seguint la normativa que el propi ajuntament ha marcat. Adduir que, en aquest cas, hi ha hagut pressions veïnals sembla una explicació poc raonable quan tantes vegades assistim a la sordesa amb què la política reacciona enfront de les demandes ciutadanes.
Desitjaríem que en el futur l’Ajuntament de Cardedeu segueixi apostant per l’art emergent, però que ho faci respectant les seves pròpies regles i que, en conseqüència, no impedeixi el lliure desenvolupament dels projectes concebuts per comissaris que es presenten a uns concursos i als artistes que s’hi apleguen.
Ben atentament,
Joan M. Minguet Batllori
President de l’ACCA (http://www.acca.cat/).
(Enviem còpia d’aquesta carta al Regidor de Cultura i a la directora del Museu Arxiu Tomàs Balvey.)
Alcaldesa de Cardedeu
Distingida Senyora:
Com a President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) he de traslladar-li la sorpresa i malestar que ha causat en el si de la Junta Directiva de la nostra entitat el fet que l’Ajuntament de Cardedeu hagi instat a la comissària del programa actual del cicle “Cardedeu amb l’art vigent”, Anna Estany, i a l’artista Raúl Huerta a acabar abans del que estava previst l’acció realitzada a la capella de Sant Corneli. Una mesura que no pot considerar-se més que com a una actitud censora.
Des de l’ACCA celebrem que hi hagi ajuntaments que, com el que vostè presideix i a través del Museu Arxiu Tomàs Balvey, apostin per donar sortida a la creació contemporània, però ens veiem en l’obligació de recordar que aquestes iniciatives no serveixen de res si el poder polític no dóna suport, com seria lògic, a les accions que, d’altra banda, han estat prèviament aprovades seguint la normativa que el propi ajuntament ha marcat. Adduir que, en aquest cas, hi ha hagut pressions veïnals sembla una explicació poc raonable quan tantes vegades assistim a la sordesa amb què la política reacciona enfront de les demandes ciutadanes.
Desitjaríem que en el futur l’Ajuntament de Cardedeu segueixi apostant per l’art emergent, però que ho faci respectant les seves pròpies regles i que, en conseqüència, no impedeixi el lliure desenvolupament dels projectes concebuts per comissaris que es presenten a uns concursos i als artistes que s’hi apleguen.
Ben atentament,
Joan M. Minguet Batllori
President de l’ACCA (http://www.acca.cat/).
(Enviem còpia d’aquesta carta al Regidor de Cultura i a la directora del Museu Arxiu Tomàs Balvey.)
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)
