inecpcia censora .manel clot

Inèpcia censora
Manel Clot


Si no fos per la gravetat de l’afer –un nou episodi (un altre!) d’intervencionisme institucional (altrament, censura) en la creació artística pública–, podríem llegir els dos anys del projecte curatorial d’Anna Estany a la Capella de Sant Corneli de Cardedeu –OFF Bellera–, com un conte tradicional: la Donzella del poble, professional i compromesa, que ha de suportar insults i anònims diversos, preferentment masclistes, i un estrany buit social; els Artistes del seu programa, il·lusionats en encetar una carrera amb les primeres mostres personals; la Fada malèvola de fora del poble, que els ha d’acollir però que posa pals a les rodes a les demandes, que pretén manipular projectes i continguts amb amenaces i xantatges econòmics, i l’afany d’ingerència de la qual culmina amb la inesperada decisió de clausurar perquè ara aquí mano jo (frase que a la museologia comarcal té un predicament inusitat) l’exposició de Raül Huerta; i el Cavaller edilici que a darrera hora impedeix, tot i que de forma transitòria, aquesta arbitrarietat.

Més enllà d’exabruptes maleducats i patètics aires d’autoritat (un vici clàssic en petites institucions culturals dels pobles del país, on no ha arribat la psicoanàlisi i la identificació neuròtica entre espai de treball i espai domèstic construeix comportaments substitutoris ben tipificats), hi ha dues qüestions fonamentals que per la seva importància són, al meu entendre, potser les úniques a tenir en compte.

La primera i indiscutible: el projecte d’Anna Estany va ser elegit democràticament i unànime, entre les altres propostes presentades, per una comissió municipal. Per tant, la directora del Museu Tomàs Balbey no només no hi tenia res més a dir sinó que era la responsable de fer possible cada projecte, no de complicar-ne la realització. La reiteració ad nauseam a tots els crèdits de Cardedeu amb l’Art Vigent, més «Una idea original de...», sembla mostrar una rara desconfiança en la curadora que comença, fa pensar en una mena de tribut etern als curadors precedents, i crea la sensació d’un copyright inimaginable de qui inicià i posà nom a un cicle d’exposicions. Si als professionals de la crítica que hem iniciat i anomenat un cicle d’exposicions en aquest país ens posessin rètols similars a cada lloc, seria com malson.

Així, tot aquest veïnat tan indignat (per un llençol blanc!) i tota la cridòria anònima injuriosa (haurien escopit tant si el curador hagués estat un home? o una senyora més «normal»?) i tota la gent (quanta?) que ha fet tan soroll (tanta nosa fan els artistes?), quina noció tenen de democràcia en exigir imperativament la retirada de la tela blanca? Per què la directora cedeix tan ràpid al tan conegut autoritarisme populista que ignora els principis democràtics però que sol ser impassible a d’altres desajustos socials? Quina idea en tenim de què vol dir democràcia, i de quan i com s’aplica, i de quines responsabilitats cíviques se’n deriven? Actituds d’aquesta índole suposen una col·lisió frontal entre els drets morals i privats de l’artista (hi pensa algú en l’artista?) i els usos i funcions atributives de l’espai públic, a més d’evidenciar que per a alguns tan sols la bel·ligerància personalista és una interlocució. Pensem igualment que cada acte de censura a una activitat finançada per instàncies públiques, suposa un greuge al contribuent pel mal ús dels seus impostos, dues vegades gastats.

La segona qüestió (i no sé quantes persones la tenen present ni quina importància li atorguen, però sense dubte és l’única possibilitat de futur artístic de la ciutat, i ara més que mai!), ve enunciada en el mateix títol del cicle, OFF Bellera, i constitueix l’eix vertebrador no solament d’aquest projecte curatorial sinó també d’una manera determinada de pensar què són, d’on venen i quins processos de treball alimenten els artistes i les pràctiques artístiques en l’època contemporània, i com aquests processos, aquest ADN contextual i temporal, podríem dir, té un primer punt d’anclatge essencial en la cartografia escolar. El curs que Anna Estany inicia cada any amb els estudiants de batxillerat artístic a l’Institut Celestí Bellera, s’ha prolongat de manera retroactiva en aquest cicle d’exposicions, convidant quatre ex-alumnes seus, amb qui ha anat mantenint un seguiment del treball, a realitzar un projecte específic per a la Capella. Com a col·laborador privilegiat seu en aquest i en altres projectes amb els seus estudiants actuals (tot i que de manera vergonyant el seu nom i el meu siguin els únics omesos en una lloança de les glòries artístiques de la RUFA), tornaré a dir per enèsima vegada que “l’únic lloc d’art contemporani de la ciutat és la classe de l’Anna Estany al Celestí Bellera”. I més, tal i com està el pati.